Cercador
Troba aquí: llibres, partitures, autors, obres digitals, CDs...
Obres més venudes
Els nostres clàssics
Àrea multimèdia
El cementiri marí
Partitura general de narrador, coro mixto y piano
Orquesta sinfónica, coro mixto y recitador
BENGUEREL, XavierReg.: B.4079
38,00 €
P.V.P. (IVA inclòs 4%)
Afegir a la cistella
- Traducció: BENGUEREL I LLOBET, Xavier
- Formació: Orquestra simfònica: Amb veu/cor.
Cor: Amb acompanyament; Mixt. - Gèneres: Clàssica / contemporània: Vocal; Simfònic.
- Autor lletra: VALÉRY, Paul
- Idioma: Catalán/Francés
- Suport: Partitura
- Nivell de dificultat: Alt-superior
- Època: 2a meitat s. XX - XXI
- Editorial: Editorial Boileau
- Col·lecció: Siglo XXI
- Núm. de pàgines: 80
- Mesura: 31,00 x 23,00 cm
- Durada: 45'
- ISMN: 979-0-3503-4022-2
- Disponible en digital: No
- Disponible en lloguer: No
Reducció per a piano de El Cementiri marí per a narrador, cor mixt i orquestra
Si alcem la vista retrospectivament cap al que ha estat la trajectòria compositiva de Xavier Benguerel (Barcelona, 1931) des de principis dels anys vuitanta del segle passat, ens adonarem que amb l’òpera de cambra Spleen (1984) comença una nova etapa caracteritzada per una creixent atracció per les grans formes, la depuració d’un llenguatge musical cada cop més deslliurat de models i escoles, la recerca d’un major impacte dramàtic, expressiu i comunicatiu, així com una gran heterogeneïtat pel que fa als seus estímuls, pretextos o motius, com podem veure en obres de tanta envergadura i diversitat com ara el Llibre vermell (1988), el Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu (1989), el Te Deum (1993) dedicat a Josep M. Subirachs, el Concert per a piano (2004), l’òpera Jo, Dalí (2011) o el cicle sobre Les flors del mal per a soprano, baríton, cor de nens i orquestra.
Bé doncs, a aquesta rastellera d’obres insignes ara n’hi hem d’afegir una altra de ben particular: El cementiri marí per a recitant, orquestra i cor. Es tracta de l’obra homònima de Paul Valéry (1871-1945), publicada el 1920, de la qual el pare del nostre compositor, el novel.lista Xavier Benguerel i Llobet (1905-1990), en va arribar a publicar cinc versions (!) en el decurs de la seva trajectòria. Per tant, estem parlant d’un poema present en la vida del compositor des del temps de la seva joventut a Santiago de Xile, que és on va editar-se’n la primera versió amb il.lustracions de Carles Fontserè.
Tot i llargament cobejat, no va ser fins al 2014 que Xavier Benguerel no va lliurar-se al repte d’enfrontar-se a aquest poema major del segle XX: no sols l’obra més important i coneguda de Valéry, sinó un dels poemes lírics més ambiciosos, complexos i suggerents que mai s’hagin escrit, la bibliografia de la qual resulta fins i tot abassegadora. Es tracta d’un poema format per 24 estrofes de sis versos decasil.làbics (un ritme, tot sigui dit de passada, “molt poc freqüent des de les cançons de gesta de l’Edat Mitjana, des de Marot i Ronsard (...), el descasíl.lab, tal com aquests darrers el practicaren, amb cesura i accent a la quarta síl.laba”, com precisa un dels seus principals exegetes, Gustave Cohen). O, en paraules de l’autor, “una figura rítmica buida, o bé plena de síl.labes vanes, que durant algun temps va obsessionar-me”.
A l’empara significativa d’uns versos de Píndar (“O mon âme, n’aspire pas à la vie immortelle/mais épuise le champ du possible”, en traducció d’Aimé Puech), Valéry desgrana una intensa meditació metafísica sobre el cos i l’ànima, la mortalitat i la immortalitat, el temps i la consciència, la vida i la mort. Potser un dels aspectes més rellevants d’aquest “monòleg del jo” -tal com va definir-lo el propi autor- no és sinó la forma dramàtica que revesteix mitjançant quatre hipotètics actes articulats de la següent manera per estrofes: 1-4 (presència hipnòtica del mar estàtic); 5-9 (aparició de la consciència en el temps); 9-19 (meditació sobre la mort i rebuig de la immortalitat de l’ànima), i, per últim, 19-24 (clar decantament per la vida, el moviment del cos, la creació poètica, l’acció: “Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!”, diu justament el vers més conegut del poema).
Serveixi aquesta mínima seqüenciació merament com un ajut a l’hora de relacionar-nos-hi, sense mai no oblidar què deia el seu autor: “En l’univers líric, cada moment ha de consumar una indefinible aliança del sensible i del significatiu. El resultat és que la composició, en certa manera contínua, no pot de cap manera parapetar-se en altre temps que el de l’execució. No existeix un temps per al “fons” i un temps per a la “forma”; i la composició, en aquest gènere, no tan sols s’oposa al desordre o a la desproporció, sinó a la descomposició. Si el sentit i el so (o si el fons i la forma) es poden dissociar fàcilment, el poema es descompon”.
Diria que és justament bo i partint d’un ple acord amb Valéry -pel que fa sobretot al sentit de la composició i a la indestriable conjunció entre so i sentit- que Benguerel ha emprès la transformació d’aquest poema en una obra musical: de fet, és com si l’obra retornés a la seva condició primigènia, atès -com ens diu Gustave Cohen- que el poema “fou completament concebut com una mena de simfonia, les melòdiques frases de la qual ressonaven en el seu interior, nues encara de paraules, semblants a un marc sonor que enquadrés imatges flotants”.
Davant del repte d’haver de musicar un text tan llarg com dens, el compositor opta per donar-li el màxim protagonisme i n’aïlla cada estrofa -llegida en la traducció del seu pare si l’obra es fa a Catalunya, però en l’original francès en qualsevol altra ocasió-, per tal que ressoni en l’oient i engendri alhora una resposta musical, tan discreta com eficaç i reveladora: així, cada estrofa refulgeix per ella mateixa mentre que just després la música -d’una orquestra amb tractament cambrístic per tal d’acoblar-se al to del poema i no trair-ne l’essència- ens prepara per a la següent, amb aportacions puntuals d’un cor (ah Débussy!) tractat com un instrument més.
Per a Benguerel, doncs, és tan indispensable preservar la intel.ligibilitat del text com l’arquitectura musical de l’obra amb l’únic objectiu que paraula i so, és a dir, poema i música, formin un tot indissociable i perfectament amalgamat. Només així aquesta obra acompleix el seu triple objectiu concèntric: donar vida simfònica a un dels més grans poemes del s.XX, homenatjar la figura del qui va convertir-se en un dels seus màxims intèrprets, i, last but not least plasmar tota l’admiració del nostre compositor per la poesia i la música franceses d’aquell període.
Àlex SUSANNA
