Home / Obres / Concierto para piano y orquesta

Lliuraments en 24h-72h (Península laborables)

Concierto para piano y orquesta

Materiales de orquesta sinfónica en alquiler

Piano y Orquesta sinfónica

GRANADOS, Enric

Reg.: B.3612o

Sol·licitar lloguer

  • Arranjaments: MESTRE, Melani
  • Revisió: MESTRE, Melani
  • Formació: Orquestra simfònica: Amb solista(es).
  • Gèneres: Clàssica / contemporània: Simfònic.
  • Suport: Partitura
  • Nivell de dificultat: Alt-superior
  • Època: 2a meitat s. XX - XXI
  • Editorial: Editorial Boileau
  • Col·lecció: Siglo XXI
  • Núm. de pàgines: 160
  • Mesura: 29,70 x 21,00 cm
  • Durada: 35'10"
  • ISMN: 979-0-3503-0845-1
  • Disponible en digital: No
  • Disponible en lloguer: Sí

Solo Piano
2 3[1.2.Eh] 3[1.2. bcl] 2 — 4 2 3 1 — tmp+3 — hp — str
perc: bd, cym, tri, glock, cast, woodblk

Cordes: 7,6,5,4,3

Consideracions històriques

Enric Granados és internacionalment valorat com un dels compositors més importants del nacionalisme musical espanyol de la segona meitat del segle XIX i reconegut com un dels més grans pianistes de l’edat d’or del piano d’arreu del món, representatiu, conjuntament amb Ricard Vinyes, Joaquim Malats i Isaac Albéniz, del pianisme espanyol del final del XIX i el principi del XX. Però, malauradament, el que no és tant coneguda és la seva faceta com a compositor de música simfònica. Gairebé després de 100 anys de la seva tràgica desaparició, la música orquestral de Granados roman totalment desconeguda, inèdita i sorprenentment incorrupta. Això però, té una explicació històrica que no ens pot deixar indiferents.

A les acaballes del segle XIX la major part dels compositors-intèrprets espanyols, com és el cas de Granados, es veien obligats  a compondre un estil de peces adequades a les exigències del públic de l’època, un públic que consumia preferentment música als salons privats i als cafès, on intèrprets com Granados, Casals, Malats o Vidiella interpretaven les seves peces per tal d’acompanyar les llargues vetllades i tertúlies de la societat benestant del moment. 

Aquesta societat no estava preparada per escoltar les peces de gran repertori, ja que aquest no era en cap cas apropiat per a la funció predominant que la música denominada seriosa o culta desenvolupava durant aquesta època. Les grans formes musicals, com la sonata o el concert, tenien un contingut habitualment massa erudit per satisfer les necessitats, moltes vegades simplement comercials, de les cafeteries més burgeses del moment, que contractaven quartets de corda o pianistes per amenitzar l’estada dels seus clients i fer augmentar així el volum de negoci de l’establiment. Granados, en el nostre cas, no es va poder escapar d’aquesta moda, que va esdevenir necessitat, ja que d’alguna manera, com molts d’altres, l’ajudava a guanyar-se la vida i, en casos puntuals d’extrema necessitat,  a ajudar econòmicament la seva família. 

No oblidem tampoc que les revistes musicals de subscripció exigien que les obres que publicaven per a gaudi dels seus lectors, habitualment escrites per a piano, tinguessin una durada limitada, més aviat curta, que permetés encabir-les entre les notícies artístico-musicals del moment.

És d’aquesta manera com neixen moltes de les obres que Granados va dedicar al seu instrument: el piano. En alguns casos fins i tot col·leccions d’obres, com les cèlebres Danses Espanyoles, o d’altres com les Escenes Romàntiques, els Valsos Poètics, etc.

Però aquest fet va començar a canviar definitivament quan Enric Granados va poder obrir la seva pròpia escola de música, l’Acadèmia Granados, que va veure la llum l’any 1901, circumstància que li va començar a proporcionar una estabilitat econòmica suficient per no haver de dependre més de les exigències estilístiques i formals de les obres que fins aleshores li havien aportat els ingressos bàsics de la seva economia familiar.

A partir del moment en què Granados es veu immers en una estructura acadèmica pròpia, que fonamenta el seu mitjà de subsistència familiar, inicia un nou camí musical que el durà a canviar tant de gèneres com d’estil. Per primera vegada no tindrà cap lligam que l’impedeixi escriure simplement per a si mateix o pel sol fet de dedicar una obra a un col·lega seu. Per fi la seva faceta de compositor guanya una llibertat universal que trenca amb tot el passat que ha hagut de viure fins aleshores.

És en aquest moment en què Granados comença a escriure per a orquestra i fins i tot les seves obres pianístiques esdevenen més orquestrals que mai. El punt culminant d’aquesta tendència el veiem en la Suite per a piano que més tard esdevindrà la seva Òpera Goyescas i que el catapultarà a una fama mundial després de l’estrena al Metropolitan Opera House de Nova York l’any en què va morir, el 1916.
És ben curiós, tanmateix, que la major part de les obres orquestrals de Granados escrites a partir del 1900 encara ara romanen inèdites i no s’han publicat mai fins al dia d’avui, amb les excepcions de Goyescas, el poema simfònic Dante i alguna obra lírica menor com és el cas d’El Follet.
El fet és que Granados, a falta de publicacions, edicions i estrenes de les seves obres orquestrals i de cambra, s’ha guanyat la fama injustificada de compositor d’obres per a piano que no té els coneixements ni la tècnica suficients per abordar obres de gran format o simplement obres orquestrals. Això és completament fals. Una vegada he tingut l’oportunitat d’estudiar a fons l’obra simfònica de Granados, és evident que totes aquestes fal·làcies i idees sobre ell estan totalment mancades de fonament.

El cas que ens ocupa, el seu Primer Concert per a Piano i Orquestra, subtitulat amb el sobrenom de “Patético”, n’és un clar exemple. Granados no només té un gran coneixement de la forma, com ho demostra el fet que tan sols el primer moviment  del concert ja dura gairebé vint minuts, sinó que el tractament de l’orquestració i la seva concepció del gènere concert, a part de ser molt pròpia, fuig totalment del que Granados havia escrit fins llavors. Això comportava la necessitat de dominar perfectament l’escriptura orquestral, com també el tractament i coneixement dels instruments i l’orquestració, elements que havia adquirit gràcies a l’experiència personal com a pianista solista i, en aquell moment també, a la faceta de pedagog, a través dels concerts de Beethoven, Chopin, Liszt, Saint-Saens, etc, que feia estudiar als seus alumnes.

Consideracions del revisor

La troballa del manuscrit inèdit que Granados va titular Primer Concert per a Piano i Orquestra, conservat als arxius de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya a Barcelona i catalogat recentment dintre del Fons Granados, és la prova musicològica més important que permet no tan sols reescriure la biografia de Granados sinó també definir, considerar i catalogar amb propietat l’obra d’un dels grans compositors internacionals que ha donat mai el nostre país.

Però el més interessant de tot és poder fer justícia a una obra que Granados va dedicar al seu col·lega i gran amic, el compositor francès Camille Saint-Saens, amb el qual havia col·laborat molt activament l’any 1908, i que no va poder acabar a causa dels encàrrecs importants que va rebre a partir del 1911 al voltant de l’Òpera Goyescas, que el van mantenir ocupat fins a l’estrena de l’obra. La seva mort inesperada l’any 1916 va estroncar definitivament el projecte. 

Per tant, amb molta seguretat, la data de composició del Concert per a piano es troba entre els anys 1909-1910, justament després d’interpretar el Concert núm. 5 Egipci de Saint-Saens, sota la direcció del mateix compositor. Com a mostra d’agraïment, li va dedicar el que ell esperava que fos el "Primer" Concert per a piano.

El manuscrit original, que consta de tres documents separats, està custodiat a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Consta de dues partitures per a dos pianos, una de les quals molt més completa (arriba fins a l’inici del que ell va denominar segon moviment amb xifres romanes), i una altra partitura d’orquestra que conté uns 70 compassos, en la qual es pot apreciar clarament la plantilla orquestral. A primer cop d’ull semblen tres documents diferents, però quan s’estudien atentament, es comprova que quadren perfectament, ja que els compassos en blanc que Granados deixa a la partitura d’orquestra es complementen exactament amb la part de piano de la partitura hològrafa de dos pianos que reflecteix la reducció orquestral.

Aquest manuscrit és el que m’ha servit per esbrinar on s’acabava el primer moviment i on començava el segon, del qual només s’ha conservat una pàgina a llapis que no constitueix material suficient per desenvolupar un segon moviment, tal com era la intenció de Granados.

Per tal de donar-li la forma definitiva en tres moviments, com era comú a qualsevol concert romàntic de l’època i com sembla també que era la voluntat de Granados, he optat per la solució d’incorporar un segon i un tercer moviments a partir d’obres per a piano de Granados. Aquestes obres són la Dansa núm. 2 "Oriental" i el Caprici Espanyol, que formen el segon moviment, i l’Allegro de Concert íntegre, que constitueix el tercer.

Vaig considerar que pel contingut musical de primer moviment i per l’estil, la durada i les influències que s’hi poden trobar (Liszt, Chopin, Schumann), les peces més adequades per completar l’estructura del concert havien de ser aquelles que menys representessin el sentit i l’esperit nacionalista espanyol, tan vinculat a l’estil i al gènere pianístic de Granados. 

El fet de deixar el primer moviment sol, tal com està, no correspon a la voluntat artística i compositiva de Granados, que clarament assenyala al seu manuscrit l’Andante que correspon al segon moviment que ja no va acabar. Per altra banda, el fet que Granados no acabés l’orquestració i deixés el final del primer moviment inacabat, tot i que fent referència explícita a "atacar" el segon sense pausa, m’ha obligat a resseguir a través d’una lent d’augments l’esbós que més o menys s’intueix entre les pàgines que va deixar completament en blanc fins a la primera i única pàgina del segon moviment.

Els criteris que he utilitzat a l’hora d’elaborar el final del primer moviment inconclús, com també la falta d’orquestració i d’indicacions que poguessin aportar alguna altra solució al problema, estan basats en qüestions harmòniques, melòdiques, contrapuntístiques i estructurals, que respecten escrupolosament el nombre de compassos que Granados va pautar exactament fins a la doble barra que indica el final del primer moviment i el començament del segon.

A causa del tipus de final que proposa Granados i a la manca de material que impedeix ajuntar-lo amb el segon, he optat per no connectar el primer moviment de Granados i el segon, que he escrit jo mateix sobre música del compositor. D’aquesta manera es fa molt més evident que el 90 % del primer moviment és de Granados i que tota la resta té la finalitat d’equilibrar el sentit estructural de l’obra per respectar la voluntat el compositor d’escriure més d’un moviment. D’aquesta manera el resultat és una obra acabada, que es pot presentar en públic amb un sentit lògic i coherent a nivell musical i que segueix criteris de restauració musical i tècniques musicològiques àmpliament conegudes i acceptades a nivell internacional.

Melani Mestre
Barcelona, Maig de 2010

I. Concert pur Piano et Orchestre "Patético" (18'50") II. Danza Española nº 2 Oriental / Capricho Español (7'40") III. Allegro de Concierto (8'40")

Kit Digital